La calefacció urbana tal com la utilitzem avui es desenvolupa al final del segle XIX, encara que existeixen vestigis en l’Imperi romà de tècniques similars. Als països nòrdics és més fàcil de trobar que a Espanya i França , però també disposen d’ella des de fa bastants anys. Factors com la climatologia, el desenvolupament tecnològic o altres com la situació de les fonts d’energia han suposat que la major implantació de la calefacció urbana en el continent europeu s’hagi produït als països nòrdics, Rússia i Europa de l’Est.

Des de l’antiguitat es feien servir les fonts d’aigua calenta per alimentar les termes o distribuir-la en edificis. El principi de xarxa de calor, tot i ser molt rudimentari, ja existia.

Les xarxes de calor tal com les entenem avui en dia es van desenvolupar a finals del segle XIX. La primera xarxa de calor moderna és a Nova York des del 1882 alimentant l’illa de Manhattan i encara està en servei.

Les xarxes de calor es van desenvolupar a Europa sobretot a les grans ciutats, a principis del segle XX, i aquest desenvolupament va continuar arran de la reconstrucció que va seguir a la Segona Guerra Mundial i als anys setanta després del xoc petrolier. Avui aquest desenvolupament s’inscriu en la política de la lluita contra el canvi climàtic i el desenvolupament de les energies renovables.

A Islàndia l’energia distribuïda per les xarxes de calor representa el 95% del global aprofitant la geotèrmia, a Dinamarca el 60%,i a Suècia i Noruega el 50%. A Alemanya representa el 12%, mentre que a França arriba al 6% i als Estats units al 4%.

Ciutats com Nova York, París, Londres, Mont-real o Barcelona tenen xarxes de calefacció urbana.